divendres, 11 de maig de 2012

New Zealand. Au-pair in Paradaise...

6 d'abril. A les 7 em despertava. Estava núvol i feia 4 gotes. I què podem fer en contra del temps? Somriure? Bona idea!
Això és el que vaig fer. A part, de fer motxilla, deixar el bungalow on havia dormit dues setmanes i despedir-me de la gent del càmping. Van estar dues setmanes molt gustoses.
Tocava esperar a què durant el mateix 6 d'abril pogués arribar al meu destí, tot fent autoestop. Uns quants quilòmetres... Però... A por ello!
Després de la despedida i de donar les gràcies al Rob, el xef, per fer-me una bosseta amb un picnic... Vaig plantar-me a la carretera.

Les 10 del matí. Fins a les 11:30 no em va parar ningú. I es que només van passar uns 15 cotxes amb tota l'estona (és el que té, estar al mig del no res...). Era una parella de kiwis que em deixen a Owaka. Bon començament.
A Owaka, als 2 minuts em paren dues noies israelís. Em demanen contribuir amb la gasolina al parar a respostar; contribueixo, em demanen $NZ8, i vaig amb elles uns 40km. Em deixen a una intersecció per des d'allà posar-me amb direcció Queenstown. Just baixo del cotxe i sento algú que em crida. Un senyor d'uns 70 anys. No entenia pas el que em deia, i és que estava a l'altre costat d'una carretera ben transitada. Al final l'entenc "Do you want a cup of tea or a cup of coffee?". Surrealista. Creuo la carretera, m'apropo a ell i "Ok, why not?". Entrem a casa seva em fa un tè, ens asseiem i parlem. Semblava un bon home. I també semblava que en aquella intersecció de la carretera hi parava bastanta gent fent autoestop, ja que al marxar, em va fer signar al seu llibre de "visitants". Allà hi havia gent d'arreu del món. Em va dir que si quan tornava a casa tenia algún llibre amb tractors antics, que li enviés. És mecànic. Va ser una estona ben gustosa amb un desconegut, el John (em va donar la seva targeta i tot, amb una foto d'ell dalt del tractor). Qui sap si algún li escriuré una carta...
Em poso de nou a la carretera mentre em menjo el deliciós bocata del picnic (ohh el Rob m'havia posat un muffin, un suc de nectarina orgànic i una taronja... Que majo). Em paren als 3 minuts. Un kiwi d'uns 35 anys. No es va treure les ulleres de sol en tot el tragecte (no va ser curt, uns 175km). I justament, coses de la vida, el John feia uns minuts m'havia dit mentre prenèiem el tè "No et refiis de qui no li pots veure els ulls". Afortunadament, tot va anar bé. Em va oferir pancakes (boníssims) que havia fet la seva dona i vam estar parlant de la vida, dels bessons (era bessó i té fills bessons) i de lo important que és que disfrutis amb la feina que has triat... Va ser molt agradable.
Em deixa a Cromwell. Allà, no tinc temps ni de deixar la motxilla al terra i posar la mà en senyal d'autoestop, que em para un altre kiwi. Condueix uns segons i trobem un noi que també feia autoestop. El para. I cap dins.
Ens deixa a Queenstown. Ja faltava menys per arribar al meu destí. Només 45 km.
En 5 minuts em paren unes noies kiwis (pel que es veu, els turistes tenen por d'agafar a persones que fem autoestop?). Molt majes i jovenetes. Una d'elles molt interessada en que li ensenyés paraules en castellà ja que se n'anava, en breu, uns mesos a Sud Amèrica.
Uns 45 km de película. Mai millor dit. Aquestes montanyes han estat i seran protagonistes de vàries películes, en especial "Lord of the rings", i d'anuncis com per exemple, un de la marca alemana Milky.
A punt d'arribar a Glenorchy...

Les dues noies kiwis...

Estava nerviosa per saber com era el poble on estaria al menys 5 setmanes. Arribem a Glenorchy després de parar per fer-nos fotos. Em deixen davant de casa. Respiro i miro al meu voltant. Montanyes.
Trobo la seva casa. Al veure'm pel vidre, fan un gest, com aquell que diu "Per fi! Ja la tenim aquí...". Estaven esperant-me. Eren quasi les 6 de la tarda. M'havia passat unes 8 hores a la carretera (sense contar l'estona del tè...).
"Hello, I am Moana, one of the kids who you are gonna look after". Aquest va ser el primer contacte amb la filla gran, 9 anys. El altres dos nens més vergonyosos, el Dart de 7 anys i el Cash de 2 anys i mig. Aquests són els tres nens que cuido. Sóc la seva super nanny! ;)

This is Lake Wakatipu a Glenorchy...

Amb la Sheila... Una alemana que tambe treballa d'au-pair!
Dormo en una caseta de fusta al costat de la seva casa. És un luxe. Tinc cuina, llit de matrimoni super còmode, foc a terra...! I lo millor: tinc el meu espai. Lo qual és necessari cuidant a 3 nens que no són meus i que xupen molta energia...
Simplement no té preu l'aixecar-me cada matí, anar a caminar al costat de la llacuna, fer la meva meditació, esmorzar al solet (si ja ha sortit), i començar el dia amb energia.
Ha nevat als punts més alts de les montanyes del voltant. Quinea vistes més precioses. Fa fresqueta per això. Als matins quan vaig a fer la caminada m'he de tapar ben tapada! Però és un gust el sentir despertar el dia, veure els cisnes com juguen i derrapen al llac, veure el sol com surt d'entre les montanyes i m'escalfa...
El meu paisatge on meditar...



El que més em fascina de tot, és que vaig trobar aquesta feina quan era a Melbourne. No tenia ni idea d'on parava el poblet, ni com seria. Simplement vaig llegir el títol de l'anunci de la feina "Au-pair  in Paradaise", i vaig dir, aquest ha de ser el meu lloc per treballar uns dies. Tal qual, em respon la mare de la familia i em diu que han estat a Barcelona vàries vegades, que els hi encanta the Spanish people, i que estan molt interessats en mi! Yeeeeeah! ;)
El que havia de ser una feina per 5 setmanes, resulta que serà per 8 setmanes! De lujo...
La veritat és que he tingu molta sort amb la familia. Els nens no són fàcils, però em sembla que cap nen és fàcil... M'ho passo bé pintem, juguem a plastilina, ens pintem la cara, fem muffins, anem a caminar a la llacuna, dibuixem molts camions i cotxes, fem pots de sal colorejada amb guixos (mai ho havien fet i recordo que a mi em va encantar quan ho feia als casals d'estiu, i els hi fet fer, els hi ha agradat molt), els llegeixo el llibre abans d'anar a dormir,...
Crec que conviure i cuidar nens em fa despertar la creativitat que porto a dins però que no acabo de desenvolupar per no tenir al davant moments de pintura, dibuix, lectura... amb nens/es! Sens dubte, els nens et fan despertar aquesta habilitat i fan que ho disfrutis amb ells... Cada dia tinc ganes de pintar i/o dibuixar alguna cosa...! És guai...
També tenim els moments no tan agradables... Com les hores que toca dinar o sopar, quan no es volen acabar el que els hi he posat al plat; els moments que no t'escolten i fan el que els hi dona la punyetera gana...
Però cada dia és un aprenentatge, tan per ells com per mi. Vull pensar que estan aprenent de mi. I que fins i tot quan no estic amb ells, pensen amb mi i amb el que els hi faig fer.
És molt curiós veure com el Cash, que és el petitet, cada dia m'estima més. Dia rere dia, em té més confiança, i és que m'he adonat que no ha de ser fàcil per un nen tan petit, d'acostumar-se a una "estranya" i confiar amb ella de la mateixa manera que ho fa amb els seus pares. Vam tenir un dia no gaire agradable, i és que em va pessigar la cara i em va fer marca... Em mirava al mirall i deia, un crio de 2 anys m'ha deixat marca... Sort, que els pares van aconseguir que em demanés perdó i que em fes una abraçada. Fa uns dies que em dóna uns besitos a la boca quan marxo, que me'l menjaria...

Crec que treballar d'au-pair és una experiència molt enriquidora. Estic aprenent del comportament dels nens, del comportament dels pares amb els fills, i també estic aprenent del meu comportament amb tots ells. Educar un fill no ha de ser fàcil. Requereixen una atenció enorme... Crec que ha de ser increíble veure créixer i evolucionar el teu propi fill/a. Sense ser els meus fills hi han hagut alguns moments que me'ls he parat a mirar i he pensat "quina magia que arriba a portar dins aquest nen/a a dins, sense adonar-se'n".

Les maduixes del jardi que vam cullir...

Fent cupcakes...

Els dies lliures, que no treballo en tot el dia, és una delicía.... El no haver de donar explicacions a ningú d'on vaig o què faig... El menjar el que em vingui de gust... Posar-me a la carretera a fer autoestop per poder anar a fer una excursió per la montanya amb el meu picnic... M'encanta fer excursions per aquesta naturalesa. Hi han hagut dies que m'he endinsat al bosc a caminar i al cap d'una estona, al no sentir a ningú ni veure ningú, m'ha agafat una espècie de pànic de pensar "estic sola al mig del no res", encara que són camins marcats, i al final sempre m'acabo trobant algú. Un dia fent una ruta per un camí de bosc molt humit, portava unes 2 hores sense trobar-me a ningú, i de repent al llac que tenia al costat, em va semblar veure un cocodril mig amb el cap a fora de l'aigua! El cor em va anar a 1000 per hora... Quina por per uns instants...! Però si a Nova Zelanda no hi ha cocodrils!! Era un tros de fusta... Però creu-me que li vaig veure l'ull i tot! En moments així penso: què hi foto sola caminant per la montanya? Ni idea, em venia de gust...

Sembla pintat...
Colors de primavera...!






Arc de Sant Marti increible...!
El meu lloc de meditacio, ara ennuvolat, pero fascinant igual...
Ha nevat alla dalt..!!
Els cisnes... al meu caminet de cada dia...
"Isengard" de Lord of the Rings, darrera meu!
Es quasi el pa de cada dia...!

Life is fucking miracle...!
In Paradaise Lodge...!


Ho vaig trobar en una revista... em vaig sentir identificada... i es que fins que no ho he viscut, no m'he adonat d'aquesta gran veritat...
 

Viatja...!

1 comentari:

  1. FUCKING FUCKING FUCKING PARADISE!
    pero qe wapo i qe especial!
    mencanta quan dius: els nens et fan despertar aquesta habilitat i fan que ho disfrutis amb ells... Cada dia tinc ganes de pintar i/o dibuixar alguna cosa...! És guai...
    és qe es guai! :D :D
    a pintar qe som joveeees ;P
    Ara me imaginat dient la nostra frase amb una copa de vi tot rient. Cada vegada qe et llegeixo..alguna qe altra copa de vi cau eh punyatera ;) vës qe mhas de dir...qe som joves, no? pues ya está tu...
    MMUAAAA*******

    ResponElimina