L'aventura de viatjar

Emoció per tornar cap al Sudest asiàtic. Marxar del fred de tardor, cap a la calor tropical.
10 hores de vol desde Christchurch cap a Kuala Lumpur. Not that bad. Vaig conèixer al Simon, anglès resident a NZ: converses sobre la vida, peli i hot chocolate!
Només baixar de l'avió vaig notar la "xafogor"! Quin canvi de clima. Quina delícia, la caloreta.
5 dies increíbles per Malaysia.
Kuala Lumpur m'agrada. Dinar i passejar per la busy Chinatown. Sopar i passejar per l'ambientada Little India.

L'endemà, amb bus cap a Peneng. És l'illa al nord de kuala Lumpur. Vaig decidir anar-hi perquè el noi del hostel em va dir que es menja de lujo. I tal cual va ser...
La fusió de les tres cultures: malais, hindús i xinesos, fa que et submergeixis en cada una d'aquestes cultures.
Vaig passar dues nits a la capital de Peneng: Georgetown. M'hi hagués pogut quedar tranquilament 2 o 3 dies més.
Em va encantar passejar pels carrers amb paradetes de menjar a cada cantonada, que l'únic que em provocaven és menjar, menjar i menjar! Sort que hi havia moltes paradetes de fruita ;)
Primera nit a sopar a Little india: chicken tandoori with cheese rotti i and rice. Deliciós!

Menjant amb les mans, em flipa!

Tot caminant arribo al food night market. Food paradaise, així és com el nombren. I quina veritat! Tot de stands de menjar, sobretot amb peix i marisc... Tot de taules, amb una cabuda de, potser, unes 200 persones. Només de seure i observar com cuinen i observar el què menja l'altra gent, ja val la pena... M'encanten els mercats amb tantes paradetes de menjar!
Com que ja havia sopat, vaig menjar només postre: Homemade Russian cheese cake. Crec que mai havia menjat un pastís de formatge tan bo. No volia que s'acabés mai.
El dia següent, excursió al Parc Nacional de Peneng. Curiós parc. Situat al costat de la costa, de les platges. Amb sorra de platja pel camí. Molta molta calor humida. Però, amb una banda sonora impresionant: ocells i altres animals cantant amb un volum altíssim. Sembla irreal i tot, per lo bunic que sonava... Entre l'aigua del mar i els animals, va ser super relaxant... Després de caminar una horeta i mitja, arribo a una platja, fusionada amb un llac.
Quin bany més gustós. No vaig trobar-me cap turista europeu, només asiàtics. Per dinar, arròs amb chicken curry que vaig comprar per emportar abans d'entrar al parc: no puc descriure amb paraules lo bo que va ser. Una migdiadeta i a tornar a caminar. Al arribar, li vaig dir a la senyora que m'havia venut el curry, lo deliciós que havia estat. I és que fins i tot em va treure una llibreta amb tot d'escrits de persones que havien menjat allà, dient lo impresionant que era el seu menjar. Vaig escriure, of course! Em va impresionar la llibreteta, ja que era parada al carrer amb dues tauletes, no un restaurant...
A la nit cap al food night market. Vaig menjar el típic Char Koay Teow: flat fried noodles amb gambes. Molt bo! I també el típic Nasi, amb calamar: arròs groc amb tot tipus d'espècies i calamar, pollastre o vedella. No volia acabar-me'l tampoc! Ohhh... La dona va tardar com a 20 minuts en servir-me'l, per la demanda que tenia!
De postre, como no, vaig repetir de cheese cake! La dona que els venia era la que els feia, i em va conèixer del dia anterior. Quina gràcia... Em va dir que hi posava Philadephia, per això era tan bo! jejeje em vaig fer una foto i tot amb ella! I és que el segon dia el pastís estava una mica calent i tot perquè em va dir que els feia cada tarda...! Heaven!

Mitja bici a dins i mitja a fora!

Art street!

El Nasi with squid!

Al night market!

L'endemà amb bus cap a Melaka, al sur de Kuala Lumpur. Viatge etern. Pensava que no arribava mai a puesto! Més de 10 hores de bus, i és que va fer tropocientas parades! Vaig arribar de nit, clar. Tenia la guesthouse reservada. Agafo un altre bus per arribar al centre. Cansada, em poso a caminar segons les indicacions d'un taxista. Vaig passar una mica de por. De nit, arribo al carrer on era la guesthouse. Tios amb moto saludant, ho odio! Arribo a la punta del carrer i no havia trobat la guesthouse! Casi ploro! Pregunto a un bon home i em diu que he de tornar enrere perque havia estat al carrer que buscava. M'havia passat la guesthouse! I és era una porteta amb un cartell diminut!! Bueno, sana i salva arribava!! :D
Me'n vaig sopar a Chinatown! Peixet amb arròs! Buníssim!
L'endemà m'aixeco aviat per anar a caminar per la ciutat. Oh, quin centre històric més bonic... Un noi kiwi que també s'allotjava al mateix lloc em va acompanyar amb la caminada. Quasi ningú pel carrer, el sol despertant, sense la calor forta... Em va encantar el passeig al costat del riu i voltants, mentre la ciutat despertava...
Dinar hindú! Sense plat, amb una gran banana leaf com a plat! Curries, arròs i peix! Menjant amb les mans, que m'encanta!
El propietari de la guesthouse em va dir si volia apiluntar-me al vespre a anar a un mercat nocturn de menjar, però mercat pels locals, no per turistes. I tant!! Agafem les bicicletes i cap allà! Fried noodles with prawns. Fresh vegetarian spring roll. Sweet corn. Tartaleta de blueberries de postre. Tot deliciós!!
Realment recomano Georgetown, de Penang i Melaka. I intueixo que hi ha molts altres llocs preciosos a Malaysia.

L'aigua de la platja junt amb l'aigua dolca!

Melaka despertant...!

Caminant pel costat del riu...!

I per despedir Malaysia... Foot massage! Quina delicia.... Els petits plaers de la vida son tan grans...

Aquella nit agafava un bus directe de Melaka cap a l'aeroport de kuala Lumpur. No vaig dormir de cap manera. Però és el que té volar a hores intempestives com les 6 del matí.
El vol anava on time! Iuju! Estava cansada, però estava contenta dels dies tan guatosos per Malaysia, i amb molta il•lusió i emoció pel següent destí. Sembla estrany que fes 6 dies que era a Nova Zelanda, al moment a Malaysia, i en unes hores a SRI LANKA!

6 d'abril. A les 7 em despertava. Estava núvol i feia 4 gotes. I què podem fer en contra del temps? Somriure? Bona idea!
Això és el que vaig fer. A part, de fer motxilla, deixar el bungalow on havia dormit dues setmanes i despedir-me de la gent del càmping. Van estar dues setmanes molt gustoses.
Tocava esperar a què durant el mateix 6 d'abril pogués arribar al meu destí, tot fent autoestop. Uns quants quilòmetres... Però... A por ello!
Després de la despedida i de donar les gràcies al Rob, el xef, per fer-me una bosseta amb un picnic... Vaig plantar-me a la carretera.

Les 10 del matí. Fins a les 11:30 no em va parar ningú. I es que només van passar uns 15 cotxes amb tota l'estona (és el que té, estar al mig del no res...). Era una parella de kiwis que em deixen a Owaka. Bon començament.
A Owaka, als 2 minuts em paren dues noies israelís. Em demanen contribuir amb la gasolina al parar a respostar; contribueixo, em demanen $NZ8, i vaig amb elles uns 40km. Em deixen a una intersecció per des d'allà posar-me amb direcció Queenstown. Just baixo del cotxe i sento algú que em crida. Un senyor d'uns 70 anys. No entenia pas el que em deia, i és que estava a l'altre costat d'una carretera ben transitada. Al final l'entenc "Do you want a cup of tea or a cup of coffee?". Surrealista. Creuo la carretera, m'apropo a ell i "Ok, why not?". Entrem a casa seva em fa un tè, ens asseiem i parlem. Semblava un bon home. I també semblava que en aquella intersecció de la carretera hi parava bastanta gent fent autoestop, ja que al marxar, em va fer signar al seu llibre de "visitants". Allà hi havia gent d'arreu del món. Em va dir que si quan tornava a casa tenia algún llibre amb tractors antics, que li enviés. És mecànic. Va ser una estona ben gustosa amb un desconegut, el John (em va donar la seva targeta i tot, amb una foto d'ell dalt del tractor). Qui sap si algún li escriuré una carta...
Em poso de nou a la carretera mentre em menjo el deliciós bocata del picnic (ohh el Rob m'havia posat un muffin, un suc de nectarina orgànic i una taronja... Que majo). Em paren als 3 minuts. Un kiwi d'uns 35 anys. No es va treure les ulleres de sol en tot el tragecte (no va ser curt, uns 175km). I justament, coses de la vida, el John feia uns minuts m'havia dit mentre prenèiem el tè "No et refiis de qui no li pots veure els ulls". Afortunadament, tot va anar bé. Em va oferir pancakes (boníssims) que havia fet la seva dona i vam estar parlant de la vida, dels bessons (era bessó i té fills bessons) i de lo important que és que disfrutis amb la feina que has triat... Va ser molt agradable.
Em deixa a Cromwell. Allà, no tinc temps ni de deixar la motxilla al terra i posar la mà en senyal d'autoestop, que em para un altre kiwi. Condueix uns segons i trobem un noi que també feia autoestop. El para. I cap dins.
Ens deixa a Queenstown. Ja faltava menys per arribar al meu destí. Només 45 km.
En 5 minuts em paren unes noies kiwis (pel que es veu, els turistes tenen por d'agafar a persones que fem autoestop?). Molt majes i jovenetes. Una d'elles molt interessada en que li ensenyés paraules en castellà ja que se n'anava, en breu, uns mesos a Sud Amèrica.
Uns 45 km de película. Mai millor dit. Aquestes montanyes han estat i seran protagonistes de vàries películes, en especial "Lord of the rings", i d'anuncis com per exemple, un de la marca alemana Milky.

A punt d'arribar a Glenorchy...

Les dues noies kiwis...

Estava nerviosa per saber com era el poble on estaria al menys 5 setmanes. Arribem a Glenorchy després de parar per fer-nos fotos. Em deixen davant de casa. Respiro i miro al meu voltant. Montanyes.
Trobo la seva casa. Al veure'm pel vidre, fan un gest, com aquell que diu "Per fi! Ja la tenim aquí...". Estaven esperant-me. Eren quasi les 6 de la tarda. M'havia passat unes 8 hores a la carretera (sense contar l'estona del tè...).
"Hello, I am Moana, one of the kids who you are gonna look after". Aquest va ser el primer contacte amb la filla gran, 9 anys. El altres dos nens més vergonyosos, el Dart de 7 anys i el Cash de 2 anys i mig. Aquests són els tres nens que cuido. Sóc la seva super nanny! ;)

This is Lake Wakatipu a Glenorchy...

Amb la Sheila... Una alemana que tambe treballa d'au-pair!

Dormo en una caseta de fusta al costat de la seva casa. És un luxe. Tinc cuina, llit de matrimoni super còmode, foc a terra...! I lo millor: tinc el meu espai. Lo qual és necessari cuidant a 3 nens que no són meus i que xupen molta energia...
Simplement no té preu l'aixecar-me cada matí, anar a caminar al costat de la llacuna, fer la meva meditació, esmorzar al solet (si ja ha sortit), i començar el dia amb energia.
Ha nevat als punts més alts de les montanyes del voltant. Quinea vistes més precioses. Fa fresqueta per això. Als matins quan vaig a fer la caminada m'he de tapar ben tapada! Però és un gust el sentir despertar el dia, veure els cisnes com juguen i derrapen al llac, veure el sol com surt d'entre les montanyes i m'escalfa...

El meu paisatge on meditar...

El que més em fascina de tot, és que vaig trobar aquesta feina quan era a Melbourne. No tenia ni idea d'on parava el poblet, ni com seria. Simplement vaig llegir el títol de l'anunci de la feina "Au-pair in Paradaise", i vaig dir, aquest ha de ser el meu lloc per treballar uns dies. Tal qual, em respon la mare de la familia i em diu que han estat a Barcelona vàries vegades, que els hi encanta the Spanish people, i que estan molt interessats en mi! Yeeeeeah! ;)
El que havia de ser una feina per 5 setmanes, resulta que serà per 8 setmanes! De lujo...
La veritat és que he tingu molta sort amb la familia. Els nens no són fàcils, però em sembla que cap nen és fàcil... M'ho passo bé pintem, juguem a plastilina, ens pintem la cara, fem muffins, anem a caminar a la llacuna, dibuixem molts camions i cotxes, fem pots de sal colorejada amb guixos (mai ho havien fet i recordo que a mi em va encantar quan ho feia als casals d'estiu, i els hi fet fer, els hi ha agradat molt), els llegeixo el llibre abans d'anar a dormir,...
Crec que conviure i cuidar nens em fa despertar la creativitat que porto a dins però que no acabo de desenvolupar per no tenir al davant moments de pintura, dibuix, lectura... amb nens/es! Sens dubte, els nens et fan despertar aquesta habilitat i fan que ho disfrutis amb ells... Cada dia tinc ganes de pintar i/o dibuixar alguna cosa...! És guai...
També tenim els moments no tan agradables... Com les hores que toca dinar o sopar, quan no es volen acabar el que els hi he posat al plat; els moments que no t'escolten i fan el que els hi dona la punyetera gana...
Però cada dia és un aprenentatge, tan per ells com per mi. Vull pensar que estan aprenent de mi. I que fins i tot quan no estic amb ells, pensen amb mi i amb el que els hi faig fer.
És molt curiós veure com el Cash, que és el petitet, cada dia m'estima més. Dia rere dia, em té més confiança, i és que m'he adonat que no ha de ser fàcil per un nen tan petit, d'acostumar-se a una "estranya" i confiar amb ella de la mateixa manera que ho fa amb els seus pares. Vam tenir un dia no gaire agradable, i és que em va pessigar la cara i em va fer marca... Em mirava al mirall i deia, un crio de 2 anys m'ha deixat marca... Sort, que els pares van aconseguir que em demanés perdó i que em fes una abraçada. Fa uns dies que em dóna uns besitos a la boca quan marxo, que me'l menjaria...

Crec que treballar d'au-pair és una experiència molt enriquidora. Estic aprenent del comportament dels nens, del comportament dels pares amb els fills, i també estic aprenent del meu comportament amb tots ells. Educar un fill no ha de ser fàcil. Requereixen una atenció enorme... Crec que ha de ser increíble veure créixer i evolucionar el teu propi fill/a. Sense ser els meus fills hi han hagut alguns moments que me'ls he parat a mirar i he pensat "quina magia que arriba a portar dins aquest nen/a a dins, sense adonar-se'n".

Les maduixes del jardi que vam cullir...

Fent cupcakes...

Els dies lliures, que no treballo en tot el dia, és una delicía.... El no haver de donar explicacions a ningú d'on vaig o què faig... El menjar el que em vingui de gust... Posar-me a la carretera a fer autoestop per poder anar a fer una excursió per la montanya amb el meu picnic... M'encanta fer excursions per aquesta naturalesa. Hi han hagut dies que m'he endinsat al bosc a caminar i al cap d'una estona, al no sentir a ningú ni veure ningú, m'ha agafat una espècie de pànic de pensar "estic sola al mig del no res", encara que són camins marcats, i al final sempre m'acabo trobant algú. Un dia fent una ruta per un camí de bosc molt humit, portava unes 2 hores sense trobar-me a ningú, i de repent al llac que tenia al costat, em va semblar veure un cocodril mig amb el cap a fora de l'aigua! El cor em va anar a 1000 per hora... Quina por per uns instants...! Però si a Nova Zelanda no hi ha cocodrils!! Era un tros de fusta... Però creu-me que li vaig veure l'ull i tot! En moments així penso: què hi foto sola caminant per la montanya? Ni idea, em venia de gust...